3. Esther Laso Esteban: “L’atur no és només un problema econòmic: és una qüestió de dignitat”

Si uns mesos enrere, algú m’hagués dit que estaria a una llista electoral, hauria rigut una bona estona. L’únic que no és una sorpresa és haver-ho fet de la mà d’ERC, amb qui comparteixo la seva visió de la política social, i amb uns companys honestos, treballadors i il·lusionats per canviar el paradigma de la política a la nostra vila.

Em dic Esther Laso, tinc dos fills petits, sóc madrilenya -roquerola per elecció des de fa una dècada- i treballo des de fa més d’una dècada com a psicòloga freelance. Sóc especialista en psicologia d’emergències i com tal he treballat per la companyia Spanair, formant part de la coordinació de l’accident del 2008, i com formadora del seu pla d’emergències. He estat supervisora de cases d’acollida de dones víctimes de violència de gènere durant quatre anys i he participat en la creació del Manual de Buenas Prácticas en Atención a Violencia de Género del Ayuntamiento de Madrid; com a psicòloga forense, he treballat per a la Consejería de Justicía de Madrid en la creació de la Unidad de Atención a las Familias en el Instituto Anatómico Forense. En l’actualitat participo en el programa de Proinfància de la Fundació La Caixa que dóna suport psicològic a menors amb mancança de recursos econòmics.

La meva feina m’ha permès entrar en contacte amb realitats molt dures, que no sempre són ben conegudes i que no obtenen els recursos més acurats. És precisament aquest motiu el què m’empeny a entrar en política: transformar un coneixement tècnic en programes polítics per a les persones.

Més enllà d’aquests projectes, que us explicaré en properes blocades, i dels que recullo a les converses amb altres roquerols, el que realment m’importa és que s’entengui la política d’una altra manera. Hem de retornar a l’Àgora clàssica i que tot ciutadà sigui partícip de la gestió de la seva vila.

La veu de la gent no pot ser sentida únicament cada quatre anys. Ans al contrari, vull una política transparent, on tothom sàpiga què s’està fent amb els seus diners, participativa, afavorint la intervenció del ciutadà en les decisions, i propera.

Com tots els meus companys, estarem encantats de rebre les vostres propostes i comentaris tant aquí mateix com a larocavalles@esquerra.org.

I és que la política, som tots.

4. Roser Moreno Sánchez: “No desestimem les coses bones que ja tenim al municipi: estimem-les!”

Vaig néixer dies després de la mítica nevada del 62 a La Roca del Vallès, on hi he passat la infantesa, l’adolescència i part de l’adultesa. Després de més de vint anys d’haver-ne marxat, en fa sis que hi he tornat, amb els meus fills de 16 i 19 anys.

Fins i tot quan no hi he viscut he donat suport a la candidatura d’ERC-La Roca pel seu programa i tarannà, que han inclòs tot allò que he desitjat sempre per al meu poble. Al meu, i al de gran part de la vida dels meus pares, vinguts d’un poblet d’Andalusia amb el desig d’oferir-nos-hi un futur més esperançador als fills. I ara, finalment, m’he afegit a aquest gran equip de companys, perquè m’hi uneix la il·lusió de treballar pel poble de La Roca del Vallès, tot entenent que “poble”, més enllà dels carrers, places, entitats, edificis...ho som tots els que hi vivim. Hi viuen els meus fills, els meus pares, el meu germà, alguns dels meus millors amics, els pares, germans i fills d’aquests bons amics…

Com a llicenciada en filologia catalana, he treballat principalment en els àmbits de l’educació, de la cultura i de la comunicació. Actualment formo part de la borsa de professors interins del Departament d’Ensenyament. Totes i cadascuna de les feines que he dut a terme al llarg de la vida m’han fet valorar la importància del treball en equip; i això és una de les virtuts de la nostra candidatura que, més enllà de tenir un bon líder, al seu costat, i no al darrere, hi té un gran treball d’equip.

Avui dia, que el mot “política” s’ha desvirtuat fins al punt d’allunyar-se, sovint absurdament, del seu significat original, hauríem de prendre consciència que la majoria de les accions i decisions que emprenem diàriament tots i cadascú de nosaltres són polítiques. Des d’ERC-La Roca ho tenim clar. I no ens conformem només amb somiar un poble millor, sinó que hem treballat, treballem i treballarem perquè aquest somni es faci realitat.

5. Xavier del Villar Berenguel: "La cultura ens diu qui som i d'on venim: és la nostra identitat"

Mataroní de naixement, roquerol d’adopció, vaig arribar a La Roca el 1992, passats els Jocs Olímpics de Barcelona. Canvi dràstic d’entorn i de maneres de fer. De la gran ciutat on tothom va a la seva, al poble rural, ramader, pagès... on tothom es coneix. En un inici va ser difícil el canvi, fins que poc a poc, vaig aprendre a gaudir de les petites coses que t’ofereix l’entorn i la gent d’aquí. Diuen que en el pot petit hi ha la bona confitura, i crec que La Roca és un pot ben petit que pot donar moltes coses bones.

La meva època d’adolescència va anar lligada a la cultura popular i a la dinamització juvenil al poble. Formant part de la Colla de Geganters, creant amb un grup de joves el Club de Rol (actualment desaparegut de fa força anys), participant activament en les festes del poble... L’edifici del -malauradament- desaparegut antic Ajuntament va esdevenir la meva segona casa, on hi havia situat el local de gegants, el local del Club de Rol, el local d’assaig dels grallers, el Casal de Joves, entre moltes altres entitats (i l’oficina de correus!). Encara em costa entendre com la deixadesa d’aquell l’equip de govern va permetre que “caigués” aquest edifici amb el gran valor arquitectònic, sentimental, social i vertebrador que tenia.

Amb la voluntat de cercar un espai comú on passar el nostre temps d’oci al poble, em va portar juntament amb un petit grup de joves eixelebrats a “ocupar” l’edifici de l’antic Cau, adjacent a l’antic escorxador, per a netejar-lo i adequar-lo i poder tenir un lloc on trobar-nos. Aquesta batalleta va tenir poc recorregut ja que l’Ajuntament ens va barrar el pas amb una porta metàl·lica i així va acabar el nostre projecte. Tot i que llavors no ho enteníem, amb el pas dels anys volem pensar que ho feia per la nostra seguretat. Però això no va solucionar el problema de la manca d’un espai juvenil al poble.

Aquell indret em va marcar. Era on volíem crear un entorn juvenil de cultura i oci, era on es feien els primitius (i genials) concerts de l’Escorxador, era on s’hi celebrava el Joc de Colles per Festa Major... Sigui com sigui, continuo pensant que aquell edifici té quelcom especial i hauria d’estar lligat a la cultura popular i l’esbarjo juvenil.

Amb el pas dels anys he format part de la Plataforma en Defensa del Patrimoni que lluita per vetllar, mantenir i potenciar aquest indret, entre d’altres del poble. Des de la plataforma vaig poder col.laborar amb l'edició de dos opuscles: un dedicat a la vida d'en Joan de Canyamàs i els 180 misteris de La Roca del Vallès.

Estudiant d’EGB a la desapareguda Escola Sant Jordi, i podríem dir-ho, conillet d’índies de la primera generació d’allò nou que es deia ESO, em vaig anar fent gran fins que els estudis superiors em van portar a estudiar el Batxillerat a Granollers, en la modalitat d’art. Mai he sigut ni de lletres ni de números, sempre he dit que sóc artista, com tothom ho és a la seva manera. Més tard el món del disseny gràfic em va portar a la Garriga on vaig cursar el Grau Mitjà d’Art Final en Disseny Gràfic i el Grau Superior de Gràfica Publicitària.

La meva vida laboral va començar molt a prop de casa, a La Roca Village, on hi vaig passar els meus primers vuit anys laborals. Amb els anys he exercit de dissenyador gràfic, he treballat de cara al públic a diversos comerços i anys més tard em vaig endinsar dins del món de l’emprenedoria juntament amb la meva parella, iniciant un nou projecte al poble, l’agrobotiga Petit Vallès, oferint productes alimentaris de proximitat (km.0), ecològic i artesà, amb una marcada filosofia de potenciar els productors comarcals i els valors alimentaris que tenim en el nostre entorn més proper. 

Durant la legislatura 2007-2011 (CiU+ERC) vaig tenir l’oportunitat de treballar a l’Ajuntament realitzant tasques de comunicació i participació ciutadana. En aquesta època a l’Ajuntament vaig poder descobrir com funciona un ens d’aquestes característiques per dins, descobrir l’equip humà que hi treballa i entendre el dia a dia d’un Ajuntament. Durant aquests anys, des d’ERC es van impulsar molts projectes en aquests dos àmbits, entre ells una renovació de la imatge corporativa de l’Ajuntament, que no es va limitar a modernitzar gràficament la imatge, sinó a realitzar canvis significatius en la manera d’informar a la ciutadania i de promocionar el municipi. Em sento especialment orgullós d’haver format part d’aquesta nova imatge que va portar a renovar el butlletí municipal, que fins aleshores era arcaic i completament partidista. Com també es va revitalitzar un web obsoleta i gens funcional. Potenciant programes d’actes, guies culturals, informació a peu de carrer, tòtems de banderoles (actualment desapareguts), etc. I en l’àmbit de la participació ciutadana, dos projectes destaquen i que són realment satisfactoris: la creació del Reglament de Participació Ciutadana i a través d’aquest reglament, la creació del Consell de Poble de La Torreta. Sabem que li queda molt recorregut a aquest reglament, però vam posar una important llavor que ara, entre tots, hem de fer créixer.

Em preocupa veure un poble amb molt potencial i que amb el pas dels anys no s’ha sabut treure-li el rendiment ni generar la cohesió necessària per fer-lo créixer d’una altra manera que no fos la urbanística. El poble ha de créixer socialment, culturalment, econòmicament, identitàriament, comercialment, turísticament... 

Actualment sóc assessor comercial de la delegació de Barcelona d’una empresa estatal d’investigació i desenvolupament de productes de salut i el meu temps lliure l’ocupa una de les meves grans debilitats, el meu fill i la família, amb la que compartim una passió: el món de la cultura popular i especialment el món dels gegants. Des de fa cinc anys tinc l’honor de presidir la Colla de Geganters de la Roca, de la qual en formo part des del 1992 i que va celebrar els seus 25 anys de vida el passat 2014. Amb la Colla de Geganters he pogut visitar altres pobles i ciutats d’arreu de Catalunya, i d’altres de més enllà. Aquest intercanvi cultural ha sigut molt ric amb els anys i m’ha mostrat maneres i festes diferents, cultures diverses, persones amb altres arrels però que treballen per mantenir la seva identitat.

Continuo pensant que La Roca té molt potencial a nivell cultural, i que en les darreres dècades es podria haver fet molt més per potenciar la cultura del municipi i per preservar el nostre patrimoni. Penso que La Roca ha de créixer molt en aquest sentit i que això implica posar-nos totes i tots a treballar. LA ROCA ÉS CULTURA, a tots els nivells, i ho dic en majúscula. Cal potenciar la nostra identitat, les nostres festes, les nostres entitats i associacions. La cultura és cohesió, és agermanament, és disbauxa i és tradició. I calen espais d’interacció entre les persones i les entitats del municipi. Que tots els actors potencials tinguin un punt de trobada, de debat, d’experimentació i de creació.

Diuen que cabut o capgròs és aquella persona que és tossuda amb alguna cosa o idea. Les meves arrels em porten a continuar treballant pel meu poble, amb tossuderia, amb fermesa, amb energia, pels que hi som, pels que ja ens han deixat i pels que tenen que venir, i amb la convicció de que si ens hi posem tots a una, avançarem junts cap a un nou futur.