Hi ha dues coses que tinc molt clares vers l’esdevenidor de Catalunya. La primera és que això del socialisme s’ha acabat. La culpa és seva per la mala gestió, per la seva supèrbia i per la seva incompetència. Poden amagar-se darrera d’Esquerra o d’Iniciativa, que fan bona aquella dita de “Digue’m amb qui vas i et diré com ets”, però el cap visible són ells, no ho dubtin pas.La segona convicció que servo és que moriran matant. Què vull dir amb això? Doncs que, acorralats per totes les bandes, amb un Govern que fa aigües d’ençà mesos i mesos, amb un Ajuntament de Barcelona fantasma, espectral, sense suc ni bruc i amb una contestació i un rebuig social sense parió, saben que han d’anar a morir a la forca, políticament parlant.
Quan un ha tingut tot el poder a les seves mans, i no ho ha fet bé, s’ha refiat d’un ZP que té gent com la senadora aquesta que es permet dir "Hay parados con BMW y con hipoteca", com si això de la crisi fos culpa de la gent treballadora, hauria de fer un exercici d’humilitat i de reflexió.
Si tens a un alcalde a qui el vuitanta per cent dels votants del referèndum de la Diagonal li han dit que no, la cosa té prou gruix com perquè algú convoqui a capítol als dirigents socialistes catalans i s’analitzi amb calma i serenor que s’ha fet malament. Això fóra, doncs, el lògic, l’enraonat, l’esperable en un partit normal. Doncs no. La reacció dels socialistes que veuen com s’acaba el partit i ja hi som, com aquell qui diu, en temps de descompte, és l’agressivitat, l’empastifada, el recolzar als perdedors, el crit, la histèria i la maledicència. Qui més qui menys que defensem que cal un canvi a Catalunya en tots els ordres, hem viscut algun rampell d’aquesta agror, d’aquesta mala llet, d’aquesta política de crit, consigna i patada al canyell.
Són gent de mal perdre, veig. I això que s’han fet un fart de tenir derrotes. Però, senyores i senyors, si un servidor criticava el President Pujol, que creia quan governava que Catalunya era ell, no puc per menys que dir que els socialistes s’han cregut que l’Ajuntament de Barcelona és seu i no se’n parli més. A l’Hereu, ni tocar-lo. Fan una remodelació del Cartipàs municipal totalment absurda i lampedusiana i apa, embolica que fa fort que ja farem molta campanya, uns fulletons ben macos i tothom ens votarà. Ah, i pobre d’aquell que gosi discrepar-hi del dogma!
Com he comentat a d’altres llocs, els socialistes han deixat de ser un partit normal, com la resta, amb les seves llums i les seves ombres, per acabar esdevenint una secta on la discrepància es paga molt cara i el criteri propi és incompatible amb la militància. M’agradaria, en aquest sentit, fer una crida a la gent amb sentit comú que hi ha al PSC perquè s’alci i digui que ja n’hi ha prou d’aquest color. No sé si encara hi són a temps, si en queden gaires – vull pensar que sí – i si serviria per a quelcom més que per a deixar palès que la social democràcia no va de la mà de la bogeria, de la inutilitat i de la cadira per la cadira.
Si no espavilen, restaran com a partit residual dins del panorama català. Potser ja és aquesta la seva voluntat. Morir matant. La llàstima és que quan un agafa aquestes postures en política, el primer dany col·lateral és el propi partit, el propi electorat, els mateixos socialistes.
Perquè perdre, el que en diem clar i català, perdre, perden segur. La manera de fer-ho ja és qüestió d’estil, de modus i d’ètica.
FONT: www.eldebat.cat
