L’independentisme fa molts anys que treballa incansablement. Centenars de milers de persones, des de tots els nivells, han fet esforços, de vegades petits de vegades grans, per aconseguir un país lliure que prosperi. Des de parlar amb el veí de l’escala sobre política per mirar de convèncer-lo, fins a fer d’activista en un partit polític o en una entitat de la societat civil; des de crear petits negocis o grans empreses amb seu a Catalunya en moments difícils, fins a esforçar-se treballant a l’administració pública amb l’esperança que l’esforç servirà per millorar la societat, i malgrat que la recompensa sigui tan intangible... Des de comprar i consumir productes catalans, fins a provar d’analitzar calmadament els arguments d’un amic independentista; des de fer un esforç per aprendre el català, fins a saber esperar malgrat voler-ho tot, com diu l’emotiva cançó d’en Lluís Llach.Hi ha gent que hi ha dedicat literalment la vida, ja sigui dedicant-se plenament a la política quan en un altre context no ho hauria fet mai, orientant la seva carrera professional, o bé destinant una gran part del seu temps d’oci a dinamitzar associacions sense ànim de lucre. Però també hi ha hagut molta gent que ha fet petits grans gestos, com escoltar els arguments independentistes d’un familiar seu amb atenció. Valorar-los, sospesar-los, i reconèixer-los una part de veritat. L’independentisme també ha fet mateix. Al llarg dels anys, ha renovat el seu discurs amb idees provinents dels sectors que, en un principi, no eren catalanistes. Ens hem modulat. Ens hem escoltat els uns als altres, hem dialogat. I és així que hem creat un sol poble. És així com tots hem après a estimar aquest país, tan divers, tan complex, tan ple de vida, tan entranyable. Aquest país que guarda tanta energia, i que espera que un dia la pugui alliberar, per transformar-se i renovar-se.
Sembla que el nostre poble es troba ara en un moment que podria representar una gran oportunitat. Efectivament, el Tribunal Constitucional espanyol i, per tant, l’Estat espanyol ens ha dit que, si hi volem romandre, haurà de ser com una mera regió espanyola sense cap tipus d’estatus diferenciat. La sentència íntegre en contra de l’estatut, acabada de publicar, és totalment ofensiva. Ho ataca pràcticament tot: des del consens de convivència de la immersió lingüística a què havíem arribat, fins a la preferència del català a l’Administració i als mitjans de comunicació, passant per l’anul·lació de la relació de bilateralitat, per l’eliminació del poder de negociació en l’acord de finançament (dependrà exclusivament de l’Estat), per la humiliació de menystenir els drets històrics, i un llarg llarg etcètera.
Era un estatut de mínims votat pel poble de Catalunya, i el Tribunal Constitucional ens ha dit que, si volem continuar formant part d’Espanya, ni tan sols aquest mínim és acceptable. És l’hora de la independència. Ni més ni menys.
Com deia, l’independentisme i el país en general tenim una gran oportunitat: la manifestació de demà dissabte. Podem deixar clar d’una vegada i per totes, que volem la independència per poder prosperar. Però els independentistes sabem, des de fa temps, que l’Estat espanyol i els poders fàctics són perfectament capaços de menystenir-nos. El 18 de febrer de 2006 centenars de milers de persones es van manifestar en contra de la retallada de l’Estatut per part del Govern espanyol. Al cap d’un any i mig, l’1 de desembre del 2007, centenars de milers de persones van tornar a sortir al carrer per reclamar la gestió de les infraestructures catalanes. Tres anys més tard, tot continua igual. La Generalitat ni tan sols gestiona l’aeroport de Girona... L’Estat espanyol, mentrestant, impertorbable. Indiferent a la voluntat del poble català.
Demà, hi hem d’anar tots, a la manifestació. Tots. Hem de convèncer tots els nostres amics i familiars. Hem de fer tot el possible, i hem d’omplir els carrers d’estelades. Però l’endemà de la manifestació, hem de tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi. Ara ja sabem que, després del 10 de juliol, haurem d’estar al peu del canó un altre co. Sabem que, per guanyar, haurem de ser tenaços fins al final.
Ho tenim més a prop que mai. Però encara ens queda molt d’esforç a fer. Ens hem de convertir en ‘els incansables’. Tant és així que, just després d’aconseguir-ho, ens marcarem un altre objectiu ambiciós: construir un país que prosperi econòmicament i socialment, perquè els ciutadans, els joves i els no tan joves, tinguem més oportunitats. No volem un país on la gent hagi de marxar a l’estranger perquè les feines que troba a Catalunya estan molt per sota de les seves qualificacions. No volem un país amb una taxa d’atur tan elevada, escanyats com estem per una banda pel dèficit fiscal, i per l’altra, pels efectes de la crisi econòmica mundial. No volem un país així. I lluitarem per tenir el país que volem.
FONT: www.in.directe.cat
